Figuera
Nom científic: Ficus carica
Altres noms: Cabrafiguera (silvestre)-Higuera-Cabrahiguera (castellà)
On el podem veure: Al parterre situat al davant de l’hivernacle i recentment n’hem trasplantat, provinent de l’arborètum, una altra a l’espai que hi ha per sobre de les pistes.
Característiques: Com indica el seu nom científic és una planta del mateix gènere que els ficus, plantes ornamentals d’interior que també podem veure a vestíbul de l’institut (Ficus benjamina).
La figuera és un arbre de fulla caduca. Produeix les figues, molt apreciades com aliment. Les figues no són autèntics fruits, estrictament parlant és un tipus d’infructescència anomenada siconi (agrupament de petits fruits). Un tret molt curiós d’aquest arbre és el seu sistema de pol·linització. El transport del pol·len el porta a terme un petit insecte anomenat (Blastophaga psenes) que ha d’entrar a l’interior de la figa pel petit porus que aquesta té al seu extrem. Si bé la seva fusta no és de massa qualitat tant els seus “fruits” com el seu làtex, la llet que produeix aquesta planta, han tingut diversos usos.
Prunera de fulla roja.
Nom científic: Prunus cerasifera var.pisardii.
Altres noms: ciruelo japonés (castellà)
On el podem veure: A part dels exemplars que hi ha a l’arborètum n’hi ha un exemplar molt bonic a la gespa de l’entrada principal de l’institut. Davant de les classes de primer d’ESO.
Característiques: És un arbre de fulla caduca. Els trets més destacables d’aquest arbret, del qual n’existeixen diverses varietats, són el color púrpura fosc del seu fullam i el color rosat de les seves flors.
Es cultiva en molts jardins com a arbre ornamental tot i que també se’n poden aprofitar els seus fruits comestibles per a fer melmelades. Pertany a la família de les rosàcies, la mateixa que les roses, les pomeres, els presseguers, els ametllers i altres fruiters. És originari d’Àsia i va ser introduït a França per un jardiner del Xa de Pèrsia anomenat Pissard amb el nom del qual s’anomena aquesta varietat.
Albercoquer
Nom científic: Prunus armeniaca
Altres noms: Albaricoquero
On el podem veure: En tenim un parell d’exemplars. Un a la zona dels fruiters de l’hort al costat e l’hivernacle i l’altre a l’arborètum (arbre miniatura).
Característiques: és un arbre de fulla caduca que pertany a la família de les rosàcies. Aquesta família a part dels rosers inclou molts arbres fruiters com la perera, la pomera, el presseguer, l’ametller, el cirerer o el nesprer.
És una planta originària de la Xina i de l’Àsia central. Sembla que hauria arribat a Europa a través d’Armènia d’aquí el seu nom específic (P. armeniaca).
Floreix a la primavera i el fruit es pot collir al juny quan acaba el curs. El fruit és dolç i molt ric en vitamines especialment C i té propietats laxants. Sovint produeix goma que regalima pel tronc i branques.
Dels dos exemplars que tenim l’únic que acostuma a fer albercocs és el de la zona dels fruiters.
Ametller
Nom científic: Prunus dulcis
Altres noms: Almendro.
On el podem veure: En tenim diversos exemplars: un a la zona dels fruiters, un altre just darrere l’hivernacle i tres de petits a la tanca de l´hort. Aquests darrers provenen de llavors que vam plantar fa 3 anys.
Característiques: Es tracta d’una arbre de fulla caduca típicament mediterrani. És una planta resistent a les condicions de poca aigua.
Acostumen a ser dels primers fruiters a florir fet que provoca, que alguns anys les gelades matin les flors i per tant es perdi la possibilitat de fer fruit.
Els que tenim plantats, llevat dels petits, que encara no han florit cap any, acostumen a treure les primeres flors durant la primera setmana de març. Malgrat que el seu nom científic (P.dulcis) fa referència al gust de les llavors alguns arbres, com el que tenim al costat de l’hivernacle, fan ametlles de gust molt amarg. Aquestes ametlles poden arribar a ser tòxiques si es consumeixen en excés.
Les ametlles s’utilitzen el l’elaboració de diversos aliments i les closques dels fruits també es fan servir com a combustible.
Liquidàmbar
Nom científic: Liquidambar styraciflua
Altres noms: Liquidámbar- Ocozol (cast)
On el podem veure: D’aquesta espècie d’arbre a l’institut només en tenim un representant. Es troba plantat a l’extrem oest al fons del camp de futbol a la vora d’un bedoll i d’un fals plàtan. Fa uns sis anys que el vam plantar en aquesta zona. I tot i tractar-se d’un arbre molt atractiu passa molt desapercebut.
Característiques: És un arbre de fulla caduca per tant, en aquesta època de l’any el veurem sense fulles. La forma de la seva copa és cònica. Les seves fulles són palmades i poden recordar les del plàtan. Un dels atractius d’aquest arbre és la coloració vermella intensa que adquireixen a la tardor les seves fulles. És un arbre que de manera natural prové del nord i del centre d’Amèrica on creix en zones humides properes als cursos d’aigua. A Catalunya només el trobem com a arbre ornamental en molt jardins urbans.
A les seves zones d’origen se n’aprofita la fusta i de l’escorça se n’obté una resina que s’utilitza en perfumeria per aromatitzar sabons. Aquesta resina o ambre és el que ha servit per donar-li el nom amb el que coneixem aquesta planta: liquidàmbar literalment vol dir ambre líquid.
Ginkgo
Nom científic: Ginkgo biloba
Altres noms: gingo, ginkgo (cast)
On el podem veure: El que tenim a l’institut està plantat a la zona de gespa davant de les classes de primer d’ESO.
Característiques: Aquest arbre és originari de la Xina. Pel que sembla el seu nom prové del terme xinès “ginkyo” que significa albercoc de plata, i fa referència a l’aspecte que té l’estructura que envolta la llavor, que no es considera un autèntic fruit. És una planta de fulla caduca i dioica. És a dir, hi ha arbres masculins i arbres femenins. La seva fulla recorda una mica el peu d’un ànec o d’un ventall i això fa, que no pugui ser confós amb cap altre arbre.
Molts cops se la considerat un fòssil vivent donat que és l’únic representant viu del seu grup. A part d’usar-se com a ornamental se’n poden obtenir diverses substàncies medicinals i a més a més sembla ser té propietats insecticides fet que fa que en alguns països les seves fulles premsades entre les pàgines d’un llibre es facin servir com a protecció contra l’atac d’insectes dels que destrueixen el paper.
Llorer
Nom científic: Laurus nobilis
Altres noms: Llor, laurel (cast)
On el podem veure: En tenim diversos exemplars de diferents edats. Als voltants de l’hivernacle hi ha els més joves, al parterre central de la porta principal hi ha una soca d’un llorer que feia 4-5 m d’alçada, mort fa uns anys i que actualment està rebrotant i finalment el que presideix el petit jardinet de la part posterior de la sala d’exàmens, un bon lloc per recordar que als llorers convé no adormir-s’hi.
Característiques: És un arbre de fulla perenne i dioic (hi ha plantes amb flors masculines i plantes amb flors femenines). La fulla és dura i lanceolada i els fruits són negres, similar a les olives. Aquests maduren a l’inici de la tardor i és un bon moment per sembrar-los.
Una forma fàcil de reconèixer el llorer és olorant les seves fulles que desprenen un aroma característic a causa de les essències que conté, fet pel qual, s’utilitza com a condiment en alguns plats. Al llarg de la història se li han atribuït diverses propietats medicinals tant per a les persones (facilitar la digestió, tònic estomacal, combatre el reumatisme…) com per als animals (eliminar paràsits).
Tot i que és considerat un símbol de la victòria (corones de llorer) des del temps dels emperadors romans sembla que, l’autèntic llorer del Cèsar era una altra planta, similar al galzeran.
Arbre de l’amor
Nom científic: Cercis siliquastrum
Altres noms: Arbre de Judes, àrbol del amor (cast)
On el podem veure: només en tenim un exemplar que més que un arbre sembla un arbust. Està sota els cedres de l’entrada principal al costat del bar.
Característiques: Aquest és un arbre de fulla caduca. La forma de les seves fulles és molt arrodonida (sub-orbicular). Els fruits tenen forma de llegum i és molt comú que restin penjant als arbres quan aquests perden la fulla a la tardor. És fàcil de reconèixer a part, de per la forma de les seves fulles, pel fet que a la primavera les flors d’un color rosa intens surten en petits grups molt abans que les fulles. El podem veure plantat a molts jardins públics i particulars.
Un dels seus noms li ve de la creença que en un arbre d’aquesta espècie s’hi va penjar Judes disputant-se tal honor amb la figuera de la qual ja vam parlar en una altra ocasió.
Marfull
Nom científic: Viburnum tinus
Altres noms: Durillo (cast).
On el podem veure: En tenim diversos exemplars principalment als parterres de l’entrada principal de l’institut.
Característiques: Realment es tracta d’un arbust i si bé pot assolir alçades importants de 2 a 3 metres. És una planta de fulla perenne. Un fet que ajuda a identificar-la és que les fulles, d’un verd fosc i dures, tenen la vora plena de pèls. Tot i que és una planta que viu espontàniament als boscos mediterranis la podem trobar com a ornamental a molts jardins. A finals d’hivern i principis de primavera els que tenim a l’institut destaquen d’entre la resta d’arbres i arbusts per l’espectacular florida que fan. Les seves flors petites i blanques s’agrupen en raïms molt espessos. Aquestes flors donen lloc a uns petits fruits ovalats de color blau metàl·lic que no són comestibles.
Evònim del Japó
Nom científic: Euonimus japonicus
Altres nom: Bonetero de Japón i evónimo (cast).
On el podem veure: N’hi ha un parell a l’entrada de l’institut. Destaca el del parterre de la dreta de l’entrada principal.
Característiques: És un arbust que té fulla durant tot l’any. Les seves fulles són ovalades amb el marge asserrat i lluents. Com el seu nom científic indica és una plata originària del Japó que va ser introduïda com a ornamental i es pot trobar en molts jardins freqüentment formant tanques. Floreix a la primavera i els fruits maduren a la tardor-hivern. És precissament quan està carregat de flruits molt vermells quan és més atractiu ja que la resta de l’any passa bastant desapercebut. Tant les fulles com els fruits són tòxics. De forma freqüent, al menys un dels nostres exemplars, pateix l’atac de fongs, anomenats cendroses, i podem veure que les fulles se li cobreixen d’un polsim gris.
Els pins.
Nom científic: Pinus pinea (pi pinyer) i Pinus halepensis (pi blanc)
Altres noms: pino piñonero (cast) i pino carrasco (cast)
On el podem veure: al pati de les moreres a la banda del bar.
Característiques: aquesta espècie de pi destaca com indica el seu nom específic ( pinea) per la producció de pinyons comestibles. Les pinyes, que triguen tres anys a madurar, són grosses, de forma ovoide i amb escates molt gruixudes. Un altre tret caracteístic d’aquest arbre és la seva escorça molt gruixuda que es desprén en plaques. Aquests fets ens poden ajudar a diferenciar-lo del pi blanc del qual també n’hi ha alguns exemplars al costat del pinyers.
El pi blanc genralment té l’escorça de les branques i parts joves de color grisós. Les seves pinyes, que maduren el segon any, són més petites, tenen una forma més cònica que les del pinyer i acostumen a romandre molt temps a l’arbre. Els pinyons que fa són molt més petits (menys d’un cm) i tenen una ala que ajuda a la seva dispersió.
Moreres / Morera blanca
Nom científic: Morus alba
On el podem veure: al pati de les moreres a la banda de les classes.
Característiques: Tot i ser un arbre molt comú a jardins i carrers el seu origen cal buscar-lo a zones de l’Àsia (Xina, Japó…) d’on sembla que va ser portat segle XVI.
És un arbre de fulla caduca molt apeciat com a arbre d’ombra. A la primavera fa unes flors molt discretes que donen lloc a uns fruits agrupats en una infrutescència que són comestibles i d’un gust lleugerament dolç quna són ben madurs. Les seves fulles dentades i grosses que superen amb facilitat els 15 cm s’utitlitzen com aliment per als cucs de seda i sembla que es precissament la cria d’aquest animal la causa de l’expansió d’aquesta planta. Un altre dels seus atractius de les moreres són els tons grogosos que prenen les seves fulles a la tardor.
Pi insigne
Nom científic:Pinus radiata
Altres noms: pino de Monterrey
On el podem veure: En tenim dos exemplars. A l’entrada principal, a la gespa de la dreta n’hi ha un de molt alt. L’altre es troba al costat de la sortida del gimnàs.
Característiques: Aquesta és una espècie de pi originària de la costa de Califòrnia per tant, aquí és una espècie introduïda que en alguns llocs es cultiva per aprofitar-ne la seva fusta com a material en la construcció o també per a fer pasta de paper. Sovint també s’ha plantat com a arbre ornamental.
Una de les característiques que ens poden ajudar a reconèixer aquests arbre és el fet que les seves fulles (acícules) es troben agrupades de tres en tres a diferència dels altres pins que tenim als nostres patis que les presenten agrupades en parelles. Les seves pinyes també creixen en grups, són grosses i acostumen a fer uns 15 cm. Són els pins més alts de l’institut.
Cirerer d’arboç
Nom científic: Arbutus unedo
Altres noms: Arboç, Madroño (castellà).
On el podem veure: A l’entrada principal, al parterre que hi ha a la dreta just abans de les escales.
Característiques: És un arbret perennifoli, de poca alçaria normalment no supera els 3 o 4 metres. El que tenim tot just arriba al metre. El podem trobar als boscos mediterranis.
Les seves fulles recorden una mica a les del llorer tot i que el tret més característic són els seus fruits esfèrics de color vermell o ataronjat i coberts de petites berrugues. Floreix a la tardor o començaments d’hivern i al mateix temps maduren els fruits de l’any anterior. Aquest fet permet veure a l’hora flors i fruits sobre un mateix arbre. Si bé la baia, el fruit, és comestible no es recomana menjar-ne massa ja que sembla que conté alguna substància tòxica. Segons diuen el seu nom específic (unedo) vindria del llatí i voldria dir alguna cosa així com “menja’n només un”.
hortdelperevives 